HAMLET.01

Ja fa alguns anys, entre l’actor Enric Cambray i un servidor va néixer una complicitat que és, sense cap mena de dubte, el somni de tot autor de teatre: de cop, un intèrpret s’havia convertit per a mi no només un vehicle del text o textos que escrivia o era susceptible d’escriure sinó ni més ni menys que en una fons inesgotable d’inspiració. El que abans se’n deia una “musa” (o “muso”, en aquest cas).

Després de quatre o cinc experiències teatrals plegats, l’Enric un dia em diu: a mi mai ningú m’oferirà de fer un Hamlet. Què em va dir! Justament, Hamlet, l’obra mestra de l’autor de teatre més gran de tots els temps, una obra que a mi sempre m’ha resultat tan inquietant com, a voltes, complicada d’entendre, amb aquells parlaments interminables del protagonista aturant l’acció cada dos per tres per llençar-nos els seus pensaments tan profunds com recargolats i transcendents. I de cop, se’m va encendre la llumeta. Jo mai no dirigiré aquesta obra, però sí que puc intentar de fer-ne una versió escrita. Vull dir reescrita. La meva. Amb l’Enric i per a l’Enric i només per a l’Enric. Des del segle XXI, per descomptat, però al mateix temps, intentant d’entendre què dimonis havia escrit i volgut dir Shakespeare de manera tan incommensurable i irrepetible.

I se’m va acudir una animalada enorme: fer cinc obres, cinc llargs monòlegs per a cada un dels actes, que l’Enric hauria d’interpretar any rere any. És a dir, el primer acte, per ser representat l’any 2022, el segon el vam estrenar al 2024... a veure si, quan s’acabi de construir la Sagrada Família ja tenim el cinquè per poder fer, en jornada única i suïcida, un dia sencer d’espectacle amb ell i els espectadors que s’atreveixin a venir...