Josephine Grundy (UK/França, 1975) és una artista i formadora pluridisciplinària instal·lada a Barcelona des de l’any 1996. La seva formació acadèmica inicial ha estat en Ciències Humanes i obté en 1996 una llicenciatura d’University College London (BSc. 2.1), especialitzant-se en història i filosofia de la ciència. En paral·lel amb aquesta formació humanista sempre va sentir molta atracció feia les arts escèniques, estudiant dansa i música des de petita, i un gran interès pel llenguatge, arran dels seus orígens bilingües.A Barcelona estudia el mètode de teatre Jacques Lecoq, rebent un diploma de l’escola Estudis de Teatre Berty Tobías, i es forma amb diversos directors i companyies de teatre físic, entre ells Katalin Györffy, Susan Byrne, Teatre dels Sentits, Théâtre du Mouvement, Cie Jeanne Simone i Carolina Pizarro (Odin Teatret). També comença a treballar de actríz/performer en una gran varietat de festivals internacionals de teatre de carrer amb les companyies Osadia i Obsequis, viatjant per tota Europa i altres parts del món com Austràlia, el Japó, la Xina, Hong Kong, Macau i EEU. Estudia música i tècnica vocal (Loti Lewis, Estill Voice Craft), canta i toca guitarra i piano en diferents conjunts musicals, i presta la seva veu a tota mena d’enregistraments professionals (locucions comercials, doblatge, bandes sonores per a dansa/teatre, enregistraments musicals…). En els últims 15 anys s’acosta cada vegada més a la dansa Butoh, estudiant amb diferents mestres (entre ells Rosana Barra, Atsushi Takenouchi, Tebby Ramisake, Imre Thormann, Minako Seki, Gyohei Zaitsu, Yoshito Ohno, Yumiko Yoshioka, i Seisaku) i comença a investigar la veu des de la dansa. Ha ballat amb diversos artistes i grups de dansa Butoh, entre ells Marlène Jöbstl, Cos Transitori i Hu Chia Dansi Theatre, i ha presentat les seves peces de dansa i veu en esdeveniments internacionals. Actualment desenvolupa les seves pròpies produccions de veu i dansa amb el projecte VoxDansa, col·laborant sovint amb altres artistes i músics, i comparteix els seus coneixements i experiència en forma de tallers de veu i dansa Butoh, coaching individual de cos i veu, i direcció/acompanyament de projectes
El Pepe Bolívar. Nascut a Caracas, Veneçuela (1989) com Luís Felipe Bolívar Fioretti, sempre va comptar amb una gran varietat d’influències culturals i musicals, donis de l’autòctona, orquestral, blues, jazz, soul, funk, rock, metall, fusió, ambiental i música de pel·lícules i videojocs. Si bé la seva formació ha estat principalment autodidacta des dels 15 anys, també va estudiar Guitarra, Llenguatge musical, Harmonia moderna i Assembli en el Taller de Jazz Caracas (2010) de mà de professors com Óscar Fanega, Lucca Vincenzetti, Willy Díaz, Abelardo Bolaños i Roberto Martínez entre altres… S’ha dedicat a formar-se en l’àrea de Producció Musical i Docència, així també com en la creació de material àudio-visual per a combinar d’una manera integral en els aspectes del seu treball. Radicat actualment a Barcelona, Espanya (2015) ha buscat ampliar les seves actuacions més enllà dels escenaris convencionals musicals en col·laborar amb una sèrie d’artistes de diferents disciplines, exercint de compositor, intèrpret, productor i músic de sessió. Més recentment ha tingut molt d’interès a utilitzar la seva vocació més que d’una manera artística sinó social, ètica, política, responsable i humanística.
Origen. Transmutació. Materialització. Regressió. Renaixement. Decadència. Desenvolupament. Cicle. Pols. Revolució. Un diàleg entre el so i la imatge, entre el moment just abans d’ara i el moment just després d’ara.
Aquesta peça de 50 minuts de durada forma part d’un tríptic que combina dansa Butoh, veu i so en viu per a proposar perspectives múltiples o narratives simultànies sobre el cos-matèria, i el seu viatge pel temps i l’espai. És un cos de treball que busca dialogar amb, i reflexionar sobre, el moment present de la història. La destrucció i la construcció són temes fonamentals en la dansa Butoh i semblen més rellevants que mai en aquests temps de crisis múltiples. Què és el que està sent destruït? Quins icones estan sent esfondrats? I què és el que estem tractant de construir? Sobre quins fundacions? Es pot entreveure una dona, o el cos d’una dona, en diferents fases. Fantasmagòrica, històrica, atemporal, icònica, desconstruida, animal, escultòrica, concreta, plàstica, pura matèria en moviment, paisatge en transformació. Un cos, una veu, un instrument que van més enllà dels seus límits i trenquen les expectatives que generen. No hi ha un sol pols, un centre tonal, un registre formal, estem en procés, en vibració constant.
El Butoh és una forma molt contemporània i rellevant, que està despertant cada vegada més interès dins de l’àmbit de les arts escèniques i visuals pel seu potencial per a trencar amb les convencions i explorar territoris transgressors o tabús.
El Butoh és una porta cap a la dansa autèntica de cada persona, presenciar un espectacle de Butoh no és només veure-ho sinó més aviat experimentar-ho des del cos. Com tot art ben fet l’esperança és que ens pugui ajudar a viure de manera més conscient i harmònica en relació amb l’univers i els éssers que ens envolten. No obstant això és un procés que requereix no apartar la mirada del nostre costat fosc, ens convida a contemplar, a ballar, la foscor, perquè sense ella no pot haver-hi llum. Per això, vist de manera superficial el butoh pot semblar grotesc, es tracta de convidar al nostre monstre al ball, com Úlises, que només pot vèncer a l’heura traient-la de la cova i llançant-li llum. El Butoh és una invitació a ballar en el tall del ganivet, en aquesta delicada suspensió que és l’existència mateixa, a assaborir-la amb tots els sentits, a celebrar-la, a gaudir-la, a oferir i compartir-la, com l’essència d’una bella flor just al punt de començar a marcir.
