ELS OSSOS DE L’IRLANDÈS

Fa anys, a Sant Martí de Tous, hi vivia en Carlos, un indigent que passava el dia assegut en un banc i que, de nit, caminava pel mig de la carretera. Quan anaves en cotxe, havies de tenir en compte que te’l podies creuar.

Sempre vaig pensar que un dia algú el mataria, i ningú no el trobaria a faltar. En Carlos, però, va morir malalt, en un hospital, acompanyat per algunes persones del poble. Però la llavor d’un altre final ja havia germinat dins la meva ment perversa. Per això vaig escriure Els ossos de l’irlandès: per parlar d’aquells que mai no trobem a faltar.

Per fer-ho, vaig donar veu a tres amics que han viscut amagant tot allò que els feia nosa. Tots plegats hem cregut que podem fer desaparèixer el que no volem veure. Però potser un dia arriba una torrentada i s’endú la terra que ho cobreix tot. Llavors, què fem? Ens en sortim?

Els ossos de l’irlandès ens planta al davant un mirall que ens fa riure, però que també ens mostra veritats incòmodes acceptades col·lectivament per poder dormir tranquils. Encara que els trons ressonin ben fort a la llunyania, per fer-nos memòria.